Publicat per

3. Les notes, comunicar-les abans o no, aquesta és la qüestió.

Publicat per

3. Les notes, comunicar-les abans o no, aquesta és la qüestió.

Fase observació. Entrada: 2 Model triat: Aprenentatge experiencial de Kolb: L’experiència concreta, l’observació reflexiva, la conceptualització abstracta, l’experimentació activa. Eix: La construcció de la identitat professional docent Haig d’assistir a la classe de castellà de 3r d’ESO. La docent m’ha avisat, abans d’entrar, mentre caminen pels passadissos direcció l’aula, que potser m’avorreixo, donat que avui no faran classe normal. Li dic que no importa. A mi, donades les circumstàncies, m’agrada saber com funciona cada classe i quines són les metodologies…
Fase observació. Entrada: 2 Model triat: Aprenentatge experiencial de Kolb: L’experiència concreta, l’observació reflexiva, la conceptualització abstracta, l’experimentació activa.…

Fase observació. Entrada: 2

Model triat: Aprenentatge experiencial de Kolb: L’experiència concreta, l’observació reflexiva, la conceptualització abstracta, l’experimentació activa.

Eix: La construcció de la identitat professional docent

Haig d’assistir a la classe de castellà de 3r d’ESO. La docent m’ha avisat, abans d’entrar, mentre caminen pels passadissos direcció l’aula, que potser m’avorreixo, donat que avui no faran classe normal. Li dic que no importa. A mi, donades les circumstàncies, m’agrada saber com funciona cada classe i quines són les metodologies que utilitza cada docent. I estic segur que no cal fer classe durant una hora per aprendre. O, en tot cas, també s’aprèn observant una classe, encara que no es desenvolupi cap temari, només comprovant com respira l’aula, com mira l’alumnat i s’expressa quan es dirigeix al docent o a la docent.

Avui la classe, m’explica, consistirà en cridar els alumnes a la seva taula, alumne per alumne, i els explicarà com ha anat el trimestre. Ja han fet tots els exàmens de la primera avaluació i ella s’estima més comunicar les notes oralment, i parlar-ne, que no pas esperar que els hi arribi poc abans de marxar de vacances de Nadal, i començar a rebre mails de consulta, de desacord, de per què han suspès o per què la nota és tan baixa. En resum, en diu la Susanna Sánchez (docent de castellà), totes aquelles reclamacions que volen compensar en uns pocs dies tot el treball que no han fet durant el trimestre. Sempre passa el mateix, diu la Susanna. 

Sec a prop de la taula de la docent, que posa una cadira buida al costat de la seva. Pel mateix ordre que té la llista d’assistència, els comença a cridar. L’alumnat va ocupant la cadira. La Susanna, en silenci perquè no escoltin la resta de la classe, va, pràcticament, xiuxiuejant a l’oïda de l’alumnat com ha anat el primer trimestre. És cert, però, que aquesta discreció de la Susanna no és corresposta per l’alumnat, perquè quan tornen a la seva cadira comparteixen en veu alta quina ha estat la seva nota. 

La resta de classe, mentrestant, llegeixen la lectura obligatòria del trimestre, que és Una bala para el recuerdo, de Maite Carranza. 

M’agrada la decisió de la Susanna. D’altres docents, pel que he tingut oportunitat d’observar, són contraris a dir notes abans que els hi arribi oficialment. Com a molt, si la cosa ha anat molt malament, els hi fan comentaris amb els quals deixa entendre que han suspès, o si ha anat justet o bé, els hi deixa entreveure que han aprovat, però no ho diuen explícitament. Jo crec que optaria pel model de la Susanna, deixar les coses ben clares, i explicar per què ha passat el que ha passat. Fer entendre, raonant, quines són les conseqüències dels seus actes, que les seves decisions, bones o menys bones, tenen un efecte del qual han de ser responsables.

Debat1el 3. Les notes, comunicar-les abans o no, aquesta és la qüestió.

  1. Elizabeth Lopez Deniz says:

    Hola Arcadi!

    Leyendo tu entrada soy consciente de la manera diferente que tiene cada docente de ejercer su profesión. La postura que adopta Susana es bastante coherente y aceptable. Entiendo que decir las notas antes de que sea oficial está bien, pero no deja abierta la posibilidad a un cambio de la misma, por lo tanto, decirla solo supone que el alumnado haga comentarios de las mismas y no esté pendiente de la tarea que deben realizar. En el centro donde realizo las prácticas, Meritxell prefiere decirlas con el envío oficial a las familias, es decir, hasta que no llegan las notas a las familias, mediante la plataforma Weeras, no las sabe el alumnado. No quiero cuestionar con esto que una manera esté mejor que otra, pero sí quiero decir que en el caso de mi mentora las notas llegan al mismo momento a familias y alumnado y ambos pueden reflexionar conjuntamente para, posteriormente, realizar la reunión con el centro.

    Cada manera de hacer y de pensar aporta formas diferentes de ver las cosas y de actuar… Con el tiempo, nosotros seremos y haremos lo mismo, actuaremos en función de las necesidades del momento…

    Seguimos con la experiencia docente…

    Eli.

     

Publicat per

2. La síndrome de l’impostor. Que aixequi el braç qui no l’hagi patit mai

Publicat per

2. La síndrome de l’impostor. Que aixequi el braç qui no l’hagi patit mai

Fase observació. Entrada: 1 Model triat: Aprenentatge experiencial de Kolb: L’experiència concreta, l’observació reflexiva, la conceptualització abstracta, l’experimentació activa. Assisteixo a una optativa de Ciències Socials que s’imparteix en anglès. Ho faig amb una certa prevenció i inseguretat, perquè no sé anglès i temo que això quedi de manifest en algun moment de la classe. Aquesta és una circumstància que se m’ha fet present des que vaig aventurar-me a la docència: que soc un farsant que tard o d’hora seré…
Fase observació. Entrada: 1 Model triat: Aprenentatge experiencial de Kolb: L’experiència concreta, l’observació reflexiva, la conceptualització abstracta, l’experimentació activa.…

Fase observació. Entrada: 1

Model triat: Aprenentatge experiencial de Kolb: L’experiència concreta, l’observació reflexiva, la conceptualització abstracta, l’experimentació activa.

Assisteixo a una optativa de Ciències Socials que s’imparteix en anglès. Ho faig amb una certa prevenció i inseguretat, perquè no sé anglès i temo que això quedi de manifest en algun moment de la classe. Aquesta és una circumstància que se m’ha fet present des que vaig aventurar-me a la docència: que soc un farsant que tard o d’hora seré descobert pels alumnes i la resta de docents, i posat en evidència. Així, d’entrada, res no em sembla més descoratjador i angoixant que l’alumnat cregui que tinc menys coneixements que ell.

Per sort, avui només soc un oient que presència el desenvolupament de les classes sense necessitat d’intervenir-hi. Assisteixo, així mateix, amb un prejudici que s’esvaeix ben aviat, quan conclou la classe, una hora més tard. El prejudici ve de lluny i, serveixi per justificar-me, és compartit per una gran majoria de persones d’aquest país, si més no si hem de tenir compte els comentaris recurrents que es poden llegir o escolta constantment: el nostre nivell d’anglès, en general, és pèssim, precari, inexistent,  I si ho comparem amb altres països, fan venir ganes de posar-se a plorar.

A la classe d’avui reproduiran una sessió de les Nacions Unides on es debatrà una noció que, posteriorment, hauran de votar. Cada alumne representa un país. Sobre la taula, davant seu, llueixen un foli plastificat doblegat en forma de v invertida amb el nom i la bandera de la nació que els ha tocat representar. La noció que han de debatre i votar té relació amb les obres d’art de les quals s’han apoderat durant anys els països rics després d’espoliar els països pobres. Obres que es neguen a tornar. Un cop Marta, la docent i cap de Departament de Socials, planteja el tema, el reglament i les condicions en què s’ha de desenvolupar el debat, els països-alumnes comencen un intercanvi de parers, propostes, rèpliques i contrarèpliques. Ho fan, és clar, en anglès, amb més o menys destresa segons l’alumne, però tots ho fan amb desimboltura. I la veritat és que em quedo meravellat. Quan, d’adolescent, vaig cursar estudis bàsics (molts anys enrere, l’EGB) aquesta escena hauria estat impensable. Ni tan sols la vaig presenciar a la universitat, (i d’això no ha passat tant de temps, la carrera la vaig començar entrada la quarantena d’edat). I ara, en aquesta classe de primer de batxillerat, tota aquesta realitat que no ho era perquè (ara ho sé) no era més que un prejudici, s’esvaeix. L’alumnat s’expressa en anglès sense pudor, i aquesta és, sens dubte, una conquesta del sistema educatiu, però també, cal pensar, una circumstància que hem d’agrair a Internet, al consum massiu de productes audiovisuals als quals tenim accés per la Xarxa, en qualsevol idioma, però majoritàriament en anglès. M’he fixat en la Marta, la docent, he observat com ha portat el debat, com ha aparegut només en contades ocasions, per ajudar algun alumne amb l’anglès, sense haver d’expressar explícitament gestos d’autoritat per imposar silenci quan el debat ha provocat que tots parlessin alhora. Soc conscient que la meva formació com a docent constituirà un amalgama d’estils de tots els docents que conegui i analitzi durant aquestes pràctiques. 

L’hora de la classe passa ràpidament. La noció que han debatut, encara que ha estat aprovada, no tirarà endavant degut al dret a veto dels països rics. Una aula, una vegada més, es converteix en una representació petita però fidedigna de la realitat.

Debat0el 2. La síndrome de l’impostor. Que aixequi el braç qui no l’hagi patit mai

No hi ha comentaris.